|
L'ARQUITECTURA DELS TEMPLERS A CATALUNYA EL PENEDÈS. La comanda de la Joncosa (Gelida) Formació de la comanda La comanda templera de la Joncosa és una de les més poc conegudes. A causa de l'escassa documentació, el principal problema ha estat la seva localització geogràfica, ja que el nom de la Joncosa sense altres referents toponímics, excepte la relació amb la zona del Penedès, és el que apareix en els pocs documents coneguts fins ara i estudiats per Miret (1910) i Forey (1973). Fou per aquest motiu que Miret (1910:174) la va situar al poble del Baix Penedès que duu aquest nom, la Joncosa del Montmell. Forey (1973) seguí el plantejament de Miret. En el capítol dedicat a aquesta casa (Fuguet, 1990:391-392) no s'afegí res a la informació donada per Miret i per Forey. Tanmateix les recerques realitzades al poble de la Joncosa del Montmell cercant possibles restes arquitectòniques d'allò que podia haver estat la seu de la comanda (1) havien resultat infructuoses. Tampoc aconseguirem detectar ni al poble de la Joncosa ni al seu terme cap topònim que pogués estar relacionat amb l'Orde del Temple. Casualment, uns anys més tard, la lectura d'un topònim pretèrit, "La Mesó de la Joncosa", del terme de Gelida (Alt Penedès), que apareixia en un article de Ramon Rovira (1993) ens portà a replantejar-nos la situació de la comanda de la Joncosa. A partir d'aquí, l'abundant documentació fins aleshores desconeguda de la casa de la Joncosa permeté, amb l'ajut de la toponímia, de saber que la casa templera de la Joncosa era una quadra del castell de Gelida (Alt Penedès), situada on actualment hi ha el barri del Puig de Gelida (Fuguet, 1993:569-576) (2). La Joncosa de Gelida La primera documentació coneguda de la Joncosa de Gelida data de l'any 1142, quan Hug, canonge de la seu barcelonina i capellà de l'església de Sant Pere de Gelida, i Bartomeu, prevere de la mateixa, van donar a la Milícia del Temple de Jerusalem el mas de Sant Pere, "infra Junchusam et Valilongam", dins del terme del castell de Gelida (3). Aquest document, que resulta prou clar quant a la situació geogràfica, no fou conegut per Miret (1910). Els documents coneguts per Miret només permetien saber que durant molts anys existien al Penedès dues cases templeres, la de la Joncosa i la de les Gunyoles (constituïda per unes possessions rebudes pel Temple en el terme del castell d'Avinyonet); tanmateix no queda clar com foren administrades en els primers temps aquestes dues cases. L'any 1160 es documenta un comanador de les Gunyoles i el 1202 un comanador de la Joncosa. Més endavant, el 1281, la casa de la Joncosa havia esdevingut la casa principal del Penedès i la de les Gunyoles depenia d'ella (Miret, 1910:174). Per a Forey (1973:99), que segueix Miret, el pas de la primacia a la Joncosa es devia realitzar a finals del segle XII, que és quan es documenta per primer cop un "comanador de la Joncosa" (4). Així i tot, constata que no es torna a mencionar el convent de la Joncosa fins a 1243, i que en alguns períodes -de 1246 a 1250 i de 1254 a 1258- n'ostentà la titularitat el comanador de Palau Solità (Forey, 1973:267). Alienació de la Joncosa Curiosament, l'any 1309, moment en què els templers catalans havien estat empresonats per ordre del rei Jaume II, aquest utilitzà la casa de la Joncosa juntament amb el castell de Gelida (5) per realitzar una permuta per uns castells de la comtessa de Pallars (Fuguet, 1993). D'aquesta manera, la Joncosa, que passà a ser senyorejada pels comtes de Pallars, no fou transferida l'any 1317, com la major part de les propietats del Temple, a l'Hospital. Per aquest motiu no apareix a la documentació d'aquest orde cap referència a la casa de la Joncosa. Quan els templers foren empresonats (finals de 1307) i fins que els seus béns no van ser transferits a l'Orde de l'Hospital, la Corona s'encarregà d'administrar les propietats del Temple. El juliol de 1308 el rei nomenava Guillem Alomar administrador d'un grup de comandes entre les quals figurava la Joncosa (6). Des del moment en què els béns de la comanda de la Joncosa passaren a la comtessa de Pallars (1309), Alomar deixà d'administrar la comada de la Joncosa. Això no obstant, continuà administrant la casa de les Gunyoles, antiga dependència de la Joncosa que restà al marge de la permuta perquè era del terme del castell d'Avinyonet (7). Hom ignora els motius i les circumstàncies que van acompanyar la permuta del castell i terme de Gelida, però sembla evident que el rei actuà en detriment dels drets dels templers, els quals, empresonats i pendents de judici, no podien reclamar res. Però sí que ho van fer els hospitalers de Sant Joan en concepte d'hereus del Temple. Un cop, l'any 1317, els béns del Temple van passar a l'Orde de l'Hospital, aquest va reclamar al rei un rescabalament per les propietats de la Joncosa que no els foren transferides. La reclamació no fou atesa fins l'any 1330, però l'acte més que un rescabalament sembla una venda. Amb data de 24 d'abril de 1330 Alfons III decidí que l'Hospital, en compensació pel lloc de la Mesó del Temple del terme de Gelida que no li havia estat transferit, rebés tots els rèdits que pertocaven al monarca dels castells i llocs de Sant Antolí de Pallarols, de Timor i de Copons, inclosos els delmes, agrers, braçatges, lluïsmes fadigues i altres drets emfitèutics. Però aquesta restitució o donació la feia el monarca a l'Hospital a canvi de 1500 sous barcelonesos anuals, que era el mateix valor dels rèdits de la Masó de la Joncosa que pertocaven al monarca (8). El 30 de juny del mateix any l'Orde de l'Hospital havia acceptat els termes del document reial i el batlle general de Catalunya per orde del rei executava la donació (9). El domini territorial No es coneix documentació de l'època templera sobre l'extensió de la comanda de la Joncosa ni existeix cap altra informació socioeconòmica, més enllà dels 1500 sous de rèdits esmentats l'any 1330, però sí que es tenen moltes dades de la quadra de la Joncosa a partir del moment en què fou alienada pel rei. Entre els segles XIV i XVIII la quadra canvià diverses vegades de senyor i en aquestes transaccions es va capbrevar més d'una vegada (10). En el primer capbreu que és de 1327 hom parla de la "quadra seu domo de la Jonchosa aliter vocata de la Meso" del castell de Gelida; en termes semblants és anomenada en altres de posteriors; el 1736 encara es parlava de la "domus de la Joncosa aliter de la Maso". Els topònims "la Joncosa" i "la Mesó" actualment són desconeguts en el terme de Gelida. Tanmateix Rovira a partir de la toponímia i la genealogia que figura en els establiments de terres i cases dels esmentats capbreus i alguns fogatges de la quadra de la Joncosa, ha pogut dibuixar sobre l'actual terme de Gelida els límits aproximats de l'antiga quadra de la Joncosa (11), la qual afrontava al nord amb el torrent de Vallbardina i el riu Anoia, al sud amb els termes de Subirats i Cervelló, a l'est per amb l'esmentat torrent de la Vallbardina (12) i el Montcau (del massís de Garraf), i a l'oest amb el terme de Subirats. El territori de la que fou quadra de la Joncosa és bastant accidentat sobretot per la part del sudoest, que és una estribació del massís de Garraf per on baixen torrents a desguassar al riu Anoia. Els conreus eren, i són, principalment de secà amb predomini de vinya i cereals. Al marge d'unes terres de dominicatura pròximes al convent, que devien explotar directament els frares del Temple, la propietat útil havia estat establerta a pagesos mitjançant arrendaments i contractes emfitèutics. La població de la quadra era sobretopt disseminada. Un petit nucli aglomerat s'havia anat configurant al Puig, vora la Mesó del Temple, però la major part de gent vivia en masies del terme. La importància econòmica de la Joncosa queda reflectida en la relació de rendes que, en fruits i diners, apareixen detallades en el capbreu de 1327 fet fer pel comte de Pallars. És probable que aquestes rendes fossin les mateixes que disset anys abans recabdaven els templers. Hi ha cent dos "renders" que entre blat, espelta, ordi i civada paguen 183 quarteres cada any, i dotze que paguen 9 quarteres i 2 quartans de forment; catorze que paguen 23 parells de capons; i vint-i-dos que paguen 16 parelles i mitja de gallines. Després hi figuren 318 sous i 2 diners dels censals pagats per Nadal i 1 lliura 11 sous pagats per Sant Bertomeu. En el capbreu de 1346, fet fer pel Jutge d'Arborea, senyor del castell de Gelida des que el comprà l'any 1337, apareix un llistat interessant de cara a conèixer el nombre de masos disseminats pel territori de la Joncosa. Hi figuren vint-i-set "masers", que eren homes "solius propris e affogats del senyor" i posseïen un "mas" o "alberch", més vint-i-vuit "campanés e masoners de la Casa de la Mason". Algunes cases amb estructures medievals de l'actual barri del Puig i del terme han pogut ser identificades, seguint la genalogia, amb alguna que figura en el capbreu. Són cal Llopard de Dalt i cal Llopard de Baix, ambdues del Puig, i la Torrevella o can Martí de Dalt (Rovira, 1993a). Al capbreu de 1327 consta també l'existència d'un molí dels senyors de la Mesó, probablement mogut per l'aigua del riu Anoia, al qual tenien obligació d'anar a moldre els homes de la quadra de la Joncosa. Arquitectura de la Joncosa El convent i la capella de Sta. Magdalena A la llum també dels topònims pretèrits que figuren en els documents esmentats i la toponímia actual, es pot afirmar que la seu de la Mesó de la Joncosa estava situada en l'actual barri del Puig de Gelida (antic Puig de Sant Pere), on avui hi ha l'actual casa pairal dels Duran (13). Can Duran d'avui és un edifici construït probablement en els segles XVII o XVIII amb afegits posteriors, per tant és inútil aventurar hipòtesis de com podia haver estat en l'Edat Mitjana encara que en podrien quedar els fonaments. Tanmateix, com a detall curiós el capbreu de 1513 diu que la casa era un "hospitio". Al davant d'aquest casalici hi ha una capella dedicada a santa Magdalena que sempre ha estat propietat de la casa. Es un edifici ben conservat que ha sofert remodelacions en més d'una ocasió al llarg dels segles, tanmateix l'estructura original sembla medieval, per la qual cosa pensem que podria haver estat la capella del convent templer de la Joncosa. Té una sola nau rectangular i capçalera plana orientada a llevant. El murs fan 0,70 m de gruix i estan construïts de maçoneria i posteriorment arrebossats amb morter, excepte les cadenes cantoneres que són de carreu. Per dins la nau medeix 9,60 m de llarg, per 6,70 d'ample i uns 7 m d'altura. Està dividida en dos trams iguals per un arc diafragma transversal un xic apuntat (deformat per un antic moviment de l'estructura) construït amb dovellatge de pedra. Aquest arc carrega sense marcar imposta a 2,5 m d'alçada sobre un pilar adossat al mur, que té 5,60 m de llum, per 4,80 d'altura i 0,60 m de gruix. El sostre embigat actualment està tapat per una volta de canyís enguixat. Exteriorment el diafragma està estrebat per dos contraforts atalussats que arriben a mitja altura del mur. Al costat de ponent hi ha un cor elevat de construcció moderna i la porta forana que és de mig punt amb dovellat de pedra i cap-i-alçada. El frontispici és en aquest costat de ponent i forma pinyó perquè segueix el doble vesant de la teulada. Té un ull de bou a la part alta i un campanaret de cadireta al cim. Al voltant de la capella, al nord i a l'oest, hi ha enterraments sense cap làpida ni estel·la que els assenyali (14). Tanmateix en el paviment d'una sacristia construïda modernament a l'angle nord-est de la capella hi ha tres trossos d'una ossera medieval de pedra amb senyals heràldics, que devia ser profanada i trencada fa molts anys. Una de les pedres que sembla un dels costats llargs porta quatres escuts cordiformes ibèrics iguals amb el camper carregat d'una barra. Els altres dos trossos que devien ser cares curtes de l'ossera paral·lelepipèdica també tenen els mateixos escuts (dos i un). Com que no s'han conservat els esmalts és molt difícil saber a quin llinatge pertanyen. Notes: 1.- Ens basàvem en l'informació sobre la casa de la Joncosa donada per Guasch a la sinòpsi de les "Primeres Jornades sobre els Ordes Religioso-militars als Països Catalans, Montblanc, 1985". Les actes han estat publicades recentment (Guasch, 1994:117-120). 2.-. Amb la col·laboració de Ramon Rovira, la notícia fou presentada al "Primer Congrés d'Història de l'Església Catalana" celebrat a Solsona l'any 1993. 3.- . ACCB, Liber Antiquitatum IV, doc. n. 220, f. 82r. 4.- . "Cartulari de Poblet" (1938:166 n. 274). L'any 1199 (o 1200), fra Domènec, comanador de la Joncosa, actua d'àrbitre en unes qüestions entre Poblet i la gent d'Avinyonet. 5.- . "castrum nostrum de Gilida cum Masone sive domo de la Joncosa que fuit Militie Templi" (ACA, C. reg. 287, ff. 88-93). El rei havia comprat el castell de Gelida als Cervelló l'any 1297 (Mauri-Rovira, 1990:24). 6.- . ACA, C. r. 291, f. 128r. 7.- . El juliol de 1310 Alomar administrava ja la casa de les Gunyoles en comptes de la Joncosa (ACA, C, r. 291, f. 140; r. 272, f. 141); i el novembre de 1313, encara ho feia (ACA, C, r. 291, f. 331). Els dominis de les Gunyoles sí que foren transferits a l'Orde de l'Hospital, però deixaren d'ésser comanda per passar a dependre de la casa de Vilafranca (ACA, G. P, n. 347). 8.- . ACA, C, r. 481, ff. 185r-186r i 192 r-v. 9.- . ACA, C, r. n. 481, f. 192. 10.- . L'any 1367 Berenguer Bertran va comprar el castell de Gelida (APNB, Not. F. de Ladernosa, vendes març-maig). En aquest document de compra hi figuren trossos de capbrevacions dels dos senyors anteriors que posseïren Gelida (capbreu de 1327 fet pel comte de Pallars i capbreu de 1346 fet pel comte de Goceà, jutge d'Arborea). Hi ha també un capbreu de 1513 fet fer pels Bertran senyors de Gelida des de 1367 (ACA, Notarials, N-Ig-1002, Not. J. Honorat d'Igualada, ff. 29-43) i un altre 1736 (Arxiu Patrimonial del vescomte d'Amaya). Coneixem aquests documents gràcies a l'amabilitat de R. Rovira. 11.- . El dibuix figura a Fuguet (1993). 12.- . En el capbreu de 1736 l'anomenen "torrent de la Masó". 13.- . Aquesta família posseeix la casa des de molt antic. En el capbreu de 1513, Joan Duran del Puig de Sant Pere confessava posseir la "Casa de la Masó", la qual havia comprat l'any 1486 als Bertran, senyors de Gelida. Les afrontacions i altres detalls que dóna el document són inconfusiblement els d'aquesta casa. La família Almirall (can Duran) ens donà tota mena de facilitats per estudiar la casa i la capella. 14.- . Vegeu Rovira (1993a). Diu el mateix autor que des de l'Edat Mitjana en testament la gent del Puig manifestava el desig de ser enterrada al fossar de Sant Miquel (antiga església del poble de Gelida) i no pas a Santa Magdalena del Puig, la qual cosa podria indicar que el cementiri d'aquesta capella era el de la Mesó del Temple |