La paraula remença vol dir pagament d’una redempció personal i era el dret que el senyor territorial podia exigir del vassall subjecte a adscripció de la terra quan aquest volia abandonar-la. Era comú a la Catalunya Vella i fou reconeguda oficialment pel rei Pere II el Gran el 1283.Va ser uns dels mals usos suprimits pel rei Ferran II el Catòlic en la sentència arbitral de Guadalupe de 1486.

Ocasionat per la Pesta Negra del 1348 van disminuir notablement els ingressos senyorials, el que comportà que els pagesos fossin reprimits al màxim; el fet provocà una agitació pagesa entre els anys 1380 - 90. Al primer terç del segle XV les commocions remences minvaren molt degut a una relativa prosperitat, però al intensificar-se posteriorment la crisi agrària l’agitació va continuà.

Per una provisió atorgada pel rei Alfons el Magnànim el 1 de juliol de 1448 va permetre la reunió dels remences per tal d’anomenar síndics pel repartiment i recapta dels diners oferts al rei per obtenir la abolició dels mals usos, d’on es procedí a la confecció d’un llistat entre els anys 1448 i 1449. Aquesta ordre va provocar un rebuig per part dels sectors de la terra, però tot i així les assemblees es realitzaren malgrat el boicot en diferents indrets.

En part l’inici de la guerra civil del 1462-72 fou provocat per la revolta remença, els quals foren manipulats pels dos bàndols en disputa. Els resultats no foren els esperats i els pagesos remences es tornaren a revoltar el 1483 i comportà fortes topades sagnants amb les forces de les autoritats que no acabaren fins a la esmentada sentència del 1486, on se solucionà definitivament el conflicte i així previ el pagament per part dels pagesos d’una quantitat de diner, foren alliberats de l’adscripció a la terra, garantia llur llibertat personal i la possibilitat de disposar de bens mobles, restant en llurs posicions com a mers enfiteutes. El fet provocà en certes zones del país un equilibri en el camp i per tant un augment de les explotacions agràries a més els que ho volguessin, lliures ja, es poguessin dedicar a altres activitats econòmiques.

El Penedès històric fou visitat per tres delegats amb consentiment reial, l’un aprofitant l’estada a llocs del Baix Llobregat va arribà fins a Gelida el desembre 1448 i els restants en dues etapes, entre desembre de 1448 (10 visites) i les restants (4 visites) el febrer de 1449 que correspon a indrets del Garraf i la costa (exceptuant Viladellops). Segons l’actual divisió comarcal, a l’Alt Penedès anaren els representants en 8 llocs, al Baix Penedès en 5 i al Garraf en visitaren 2.

El total de persones presentades als sindicats segons els llistats que es redactaren foren de 237, que es poden considerar caps de cases o focs d’on tindrem que els descrits representaven a unes 1066 persones si suposem 4,5 persones per foc. Se’ns fa difícil poder saber el nombre de focs a la comarca a mitjan del segle XV; sabem segons el fogatge que es va fer un segle després (1553) que al Penedès hi havia 2097 focs segons la divisió territorial actual (tot i tenir en compte que els focs solament son orientatius, ni molt menys expressen la població real del territori, que era molt més alta), ara bé, si tenim present que hi va haver la guerra civil del 1462-72 que afectà molt a la comarca, creiem que en aquells moments els focs del Penedès podrien ben be arribar a uns 2500, d’on representaria que els focs pagesos de remença serien aproximadament un 9,5% del total del territori, xifra bastant baixa si la comparem en els que hi havia sobretot en la demarcació de la diòcesi de Girona.

Podem observar que l’organització de l’administració reial era molt bona tant en el funcionament administratiu com en la xarxa de comunicacions. Sense cap dubte els correus entre les diferents parròquies eren ràpids i eficients.

Veiem que els veïns eren cridats amb repic de campanes; solament observem en un cas que s’utilitzà el so de corn (el Gorner) i en dos, el so de viafora (Canyelles i Gelida). La convocatòria generalment tenia lloc a l’església del lloc, també es feia al cementiri, a la plaça del poble i fins i tot en un cas, en una casa particular.

Tanmateix s’observa que a vegades les assemblees camperoles foren boicotejades pels que eren contraries a ells (els senyors de la terra) com es pot observar en la que va tenir lloc a la quadra de Viladellops i a la Banyeres que solament es va presentar una persona. La que aplegà més gent fou la que va tenir lloc al Gorner aleshores parròquia de Sant Jaume de Castellví del Penedès, amb 26 persones.

Es pot veure si mirem el fogatge de 1553 que els cognoms de les poblacions es repeteixen poc a no ser la parròquia de Sant Pere de Ribes, però cal tenir present que havien passat més de 100 anys i una guerra civil sagnant a més s’havien produït bastants moviments de població, sobretot al quedar els remences redimits de les servituds a que eren sotmesos a partir de 1486. Podem afirmar que entre els remences hi havia persones d’ètnia jueva (a Gelida el cas de Sàbat es ben palès) i musulmana (aquests últims en menys proporció), els antropònims en son un clar exemple, això si, conversos, tot i conservar el seu cognom originari en alguns casos, d’altres agafaren com a cognom un nom de pila cristià.

Veiem que les jurisdiccions senyorials no influïren per res, almenys al Penedès en aquest mal us, ja que els llocs ressenyats tant se’n poden observar en indrets de domini jurisdiccional de la corona, com de l’església i baronials civils.

La relació no deixa de tenir la seva importància sociològica i ajuda a conèixer una mica més la comarca. El fet confirma que el Penedès des d’una època molt reculada va entrar de ple dins el domina cristià, podent-se ben be incloure dins la anomenada Catalunya Vella.

Pel que respecte al territori del castell termenat de Gelida, el 10 de desembre de 1448 en presència de Gabriel Artedó, notari substitut i dels testimonis Bernat Riera i Francesc Julià estudiant del terme del castell de Cervelló, són convocats a la plaça del castell de dit lloc (es deu referir a la coneguda plaça del Pedró situada als Tarongers) amb repic de campanes i so de viafora, els homes de dit territori per manament del porter reial Bernat Joan d’Anyells.

Es presentaren un total de 21 remences caps de casa. Foren:

Guillem Oller. Joan Ginebreda. Lluís Martí. Bartomeu Bassa. Francesc Soler de la Mesa. Joan Ginebreda de la Joncosa. Pere Miquel del Puig. Bartomeu Perelló. Joan Marçans. Francesc Barceló, sastre. Pere Terme. Bernat Sàbat. Montserrat Rovira. Bartomeu Oller de Cullera. Gabriel Llobet. Jaume Ginebreda. Bernat Claramunt. Pere Llobet. Joan Llobet. Bernat Sabater i Miquel Terme.

El sindicat remença de l’any 1448
M. Mercè Homs i Brugarolas
Col.lecció Documents de l'Arxiu Municipal, 11. Ajuntament de Girona, 2005.
Els documents originals que han permés realtizar aquest estudi van ser redescoberts als arxius municipals per Josep Canal i Roquet.

Enguany en Salvador Llorac ens ofereix aquesta col·laboració, i d’acord amb ell, ampliem, i alhora fem uns comentaris que a Gelida sembla ser que s’adiuen amb els conflictes remences, i també intentem d’esbrinar qui eren, en bona part, aquests remences de la baronia de Gelida.

A la baronia de Gelida, i des del segle XIV, el fet de capbrevar hi és present, els dos primers capbreus són simples llistats amb les rendes que percebien els Senyors, el 1327 i el 1346, el tercer, 1453, més complet que els anteriors, i que ens hauria estat clau per a poder identificar els remences de la crida més acuradament si s’hagués conservat. Només en tenim unes quantes confessions, o simplement referències que en fa el següent, el de 1513, molt complet, i, a més, ens aporta informació fins al segle XIV. L’acció de capbrevar solia fer-se quant ja havia pres possessió, un cop després d’haver jurat els privilegis de la Universitat o Baronia de Gelida, el nou Senyor de la baronia, bé per successió, o sigui per defunció de l’anterior Senyor, o per compra, com ara fou el cas de l’any 1736. El nou Senyor volia actualitzar les seves rendes.

Ens ha cridat l’atenció en el moment en què es produeixen els establiments emfitèutics que es fan a Gelida i la relació que havia amb els conflictes remences. Primer: Els primers establiments emfitèutics, s’accentuen en el decenni, concretament 1390-1395, i per tant, després dels conflictes del decenni anterior, i així trobem els següents: Can Llopard de Dalt i de Baix, del Puig, 1390, Can Santfí, 1390, Can Ginebreda, (pel mas de la Joncosa, ara can Rossell de la Muntanya) 1393 i Can Martí de Dalt o la Torrevella, 1395. Can Duran no hi és perquè ho posseïen d’altres fins que per compra passà als Duran al segle XV. Aquí convindria observar que la major part d’aquestes propietats pertanyien a la comanda de la Joncosa que havia estat dels Templers fins a la seva alienació a principis del segle XIV. Un altre punt a considerar. Segon: Després de la crida del 1448-49 esmentada en l’article anterior, Antoni Bertran, senyor de Gelida, l’any 1453 ordena capbrevació a la baronia de Gelida, i en la parròquia de St. Pere de Gelida trobem les masies o propietats de can Batllevell, can Perejoanet, can Sàbat, can Toni Oller i can Valls, i segurament n’hi havia alguna més, però tal com hem comentat anteriorment, no es conserva aquest capbreu i la informació és extreta d’altra documentació on es fa esment. Tercera: Després de la sentència arbitral de Guadalupe del 1486, no es capbrevà fins el 1513, perquè convé recordar que Francesc Bertran i de Calders, li fou confiscada la baronia de Gelida després de 1472 i ja no la posseí mai més; morí després de 1503 abans que la seva muller Violant de Malla que també posseí la baronia, i és el seu fill Francesc Bertran i de Malla, qui ordena, un cop morts els seus pares, nova capbrevació a la baronia de Gelida. En aquest capbreu de 1513 s’esmenten pràcticament totes les propietats de la baronia de Gelida, exceptuant, és clar, les que apareixen després per segregació d’altres durant els tres segles posteriors, més o menys. Encara caldria afegir altres establiments emfitèutics complets o parcials que s’efectuaran durant el segle XV, com ara, can Terme de la Parra 1416, la Ferreria 1420, can Voltà 1426, can Castany 1448, can Pasqual 1459, establerta als Canals, i can Roig del mas Osset 1488. En conclusió, doncs, que podem observar que hi ha una relació entre els conflictes remences i els establiments emfitèutics o de capbrevació, afegits, als que per successió es practicaren a Gelida. Tots tres casos d’establiments emfitèutics es feren després dels conflictes agraris o després de la crida remença.

Els remences amb comentaris d’identificació:

1.- Guillem Oller. En dos documents de l’any 1444 s’esmenta un Guillem Oller, hereu, els seus fills, Bartomeu, Guillem, Antoni i el nét Gaspar Oller, futur hereu, fill d’aquest Antoni, hereu de can Toni Oller de la Cauma.

2.- Joan Ginebreda. Segurament té relació amb els altres Ginebreda; can Voltà o can Duran de la Muntanya, ara can Rossell de la Muntanya.

3.- Lluís Martí: En una àpoca (1480) de can Penyella s’esmenta un Lluís Martí, pagès, de St. Llorenç d’Hortons.

4.- Bartomeu Bassa era un hereu de can Santfí, antigament mas Descoll.

5.- Francesc Soler de la Mesa. Aquí hi podria haver un error de còpia de l’escrivà segurament de Mesó (o Masó) a Mesa ja que el text que ens arribat posa clarament una a final. Creiem que ha de ser Mesó (o Masó) i amb tota seguretat fa referència a un Soler que vivia a la que fou la quadra de la Masó coneguda més bé per la comanda templera de la Joncosa. Convé dir que els topònims Masó, o Mesó, i Joncosa eren habituals i usats en el segle XIV, XV i XVI, i posteriors també, i per això ens inclinem que fóra versemblant Francesc de la Mesó i no pas de la Mesa volent indicar la procedència o residència.

6.- Joan Ginebreda de la Joncosa era un hereu de can Ginebreda. El mas de la Joncosa està situat on ara és can Rossell de la Muntanya i abans can Duran de la Muntanya, i hem de dir que aquí hi ha hagut una nova ubicació de la casa i família de can Ginebreda, segurament per divisió de la propietat que possiblement i originàriament conformava les propietats actuals de can Ginebreda, can Rossell, can Farigola, segregada de can Rossell, s. XVII, can Voltà i can Migrat segregada de can Voltà segle XIX. Encara hi hauríem de comptar amb el mas Roig, maset Bardina... Sobre la Joncosa ho hem esmentat en l’anterior aclariment.

7.- Pere Miquel del Puig era un hereu de can Llopard del Puig, tant de Dalt com de Baix i potser de cal Font també, que tenen un origen comú.

8.- Bartomeu Perelló: En uns capítols matrimonials (1443) s’esmenta un Bartomeu Perelló, fill de Bartomeu i Gabriela. Podria ser can Miquel de les Planes ja que s’anomenava antigament el mas Perelló, i l’any 1513 el posseïa Joan Mitjans.

9.- Joan Marçans. A la parròquia de Sant Joan Samora hi havia el mas Marçans que al 1513 pertanyia als Oller de cal Bitxo i que a finals del segle XVII el vengueren als Bargalló de St. Esteve Sesrovires.

10.- Francesc Barceló, sastre, es tracta del Mas Barceló que a principis del segle XX la família Ribé, abans Petit de la Plaça, anys després cal Canyivell, la vengueren i que darrerament ha estat novament venuda pels Folc. Creiem sense dubtes que la plaça era la plaça del Pedró estava situada al barri dels Tarongers perquè la rectoria vella, ara cal Civit, la casa del Tarongers (ara cal Manó, cal Patró i cal Franciscó, s. XIX), cal Vador i ca n’Oller dels Tarongers afrontaven amb la plaça i que sens dubte era la Plaça del Pedró i que NO estava situada dins al recinte superior del castell. Ara que esmentem la plaça, del Pedró, des d’on es feu la crida i havent identificat en alt percentatge els remences que hi acudiren de la parròquia de Gelida i part de les parròquies de St. Llorenç d’Hortons i de St. Joan Samora que curiosament eren de les masies properes tocant al terme de Gelida la qual cosa ens demostra l’abast del toc de campanes era molt més nítid que en l’actualitat.

11.- Pere Terme era un hereu de can Duran de la Costa o de la Torre Brocarda ja fa anys desapareguda.

12.- Bernat Sàbat era un hereu can Sàbat de la Pujada, o del Colomer, masia també desapareguda a la segona meitat del segle XX.

13.- Montserrat Rovira. Podria ser de can Torres ja que al segle XV-XVI era dels Rovira. També hi havia uns Rovira al terme de St. Llorenç d’Hortons.

14.- Bartomeu Oller de Cullera que era un hereu de can Perejoanet i que eren tres masos aglevats: El mas Palau, el mas Terguer i el mas Cullera i el topònim més conegut fou el de mas Palau.

15.- Gabriel Llobet. Podria tractar-se de can Mata de l’Abelló ja que al segle XV era d’uns Llobet. Veure el 19 els comentaris sobre els Llobet.

16.- Jaume Ginebreda era un hereu de can Voltà que probablement eren emparentats amb els Ginebreda. En Jaume va tenir una filla que esdevingué pubilla i es casà amb un Voltà al segle XV.

17.- Bernat Claramunt. No identificat de moment. Actualment hi ha can Claramunt dels Tres Trulls a St. Llorenç d’Hortons, però el primer Claramunt hi entrà com a pubill quan es casà amb l’hereva Cartró al segle XVII.

18.- Pere Llobet. Anys més tard trobem que el mas d’en Raimon Papiol, també es deia el mas de Pere Llobet. L’any 1445 trobem un Pere Llobet que fa capítols matrimonials amb una cabalera de can Voltà, Francesca Ginebreda, i que podria ser aquest. El mas Papiol era una casa o cases compartides, i així es troba en diversos capbreus, i com a exemple l’any 1453 l’habitava i la capbreva, un Joan Rovira que diu que afronta amb un Llobet i que un Pere Llobet fa de testimoni. Actualment és a cal Rius, al nucli del poble de Gelida.

19.- Joan Llobet. Veure el 15. Podria ser de can Mata de l’Abelló, que al segle XV eren dos masos contigus anomenats el mas Llobet i el mas Barceló, o Barcelona, que en el capbreu de 1513 ho posseïa Gràcia, muller de Bernat Miquel. Els antics hereus de can Torrents de les Oliveres es deien Llobet però a l’any de la crida ja hi havia l’Eulària Llobet, filla de Berenguer, pubilla, casada amb Guillem Torrents, i amb descendència.

20.- Bernat Sabater. No identificat.

21.- Miquel Terme. Podria tractar-se de la propietat, o part de la propietat, de la Torre de Lloselles.

Alguns d’aquests són difícils d’identificar, o poden haver-hi interpretacions no correctes degudes a l’escassa documentació del segle XV, o bé podrien ser de les parròquies de St. Llorenç d’Hortons i de Sant Joan Samora, avui municipi de St. Llorenç d’Hortons, no tan investigades per ara, ja que fins el segle XIX aquestes dues formaven part de la baronia de Gelida essent la parròquia de Sant Pere de Gelida com a principal.

Text original i transcripció
(la imatge ens ha estat cedida per l'autora, Mercè Homs, pàg. 410, doc. 441):

Guillelmus Oler Iohannes Ginebreda Ludovicus Martini Bartholomeus Bassa Ffranciscus Soler de la Mesa Iohannes Ginebreda de la Iuncosa Petrus Michaelis del Puig Bartholomeus Perello Iohannes Marçans Ffranciscus Barcelo, sartor Petrus Termens

Bernardus Sabet Montserratus Rovira Barthalomeus Oller de Cullera Gabriel Lobet Iacobus Ginebreda Bernardus Claramunt Petrus Lobet Johannes Lobet Bernardus Sabater et Míchael Termens